sábado, 26 de diciembre de 2015

miércoles, 21 de octubre de 2015

Xerrada: La #BarcelonaRevolucionària de 1936

Amb el  hashtag #BarcelonaRevolucionària es va iniciar al Centre Cívic Pati Llimona el passat 16 d'octubre la xerrada "La Barcelona revolucionària de 1936", organizada per l'Associació Cultural Tot Història, dintre del cicle Fem Història - Fem Barcelona.




Puntualment va donar inci a la xerrada amb una sala plena de persones que van participar activament. La presentació de l'acte va anar a càrrec de Gregor Siles, de Tot Història i a continuació va intervenir el ponent, Josep Pimentel. 

Aquest és un breu resum de les intervencions que col.lectivament van quedar reflectides al hashtag #BarcelonaRevolucionària:

"La barricada era un fet cultural. La gent portava una cullera a la butxaca per poder treure les llambordes #BarcelonaRevolucionària"

"La CNT i el teixit social i cultural llibertari integraven als obrers inmigrants al món social i laboral #BarcelonaRevolucionària"

"Els testos als balcons van començar a omplir-se de tabac, tomàquets, patates...#BarcelonaRevolucionària"

"Els barris es van autoorganitzar per construir refugis antiaeris #BarcelonaRevolucionària"

"Els sous exorbitats al metro a l'època prerevolucionària es feia servir per comprar voluntats #BarcelonaRevolucionària"

"La integració dels transports metropolitans es va fer al mateix temps que es baixaren les tarifes. #BarcelonaRevolucionària"

"Als baixos de Casa Fuster es va organitzar un menjador popular #BarcelonaRevolucionària"

"A la #BarcelonaRevolucionària fou la primera vegada que, mitjançant el #CENU, es va escolaritzar a tots els que estaven en edat escolar."



Gràcies a les assistents per les seves aportacions, a l'Associació Cultural Tot Història, a Gregor Siles i a @Nitsuga000 per la seva narració de la xerrada a les xarxes socials.

martes, 20 de octubre de 2015

La Barcelona revolucionària de 1936. Una història de les seves barricades

El fet que durant l’estiu de 1936 es produís a la ciutat de Barcelona i a molts altres municipis de Catalunya una veritable revolució social, ve motivat, entre altres factors, pel profund arrelament de les idees llibertàries a la societat barcelonina.
L’any 1870 marca un punt d’inflexió en el moviment obrer català amb l’adhesió de les societats obreres a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), de tendència bakuninista.
 Les pretensions d’aquest nou espai polític, social i cultural van ser la destrucció de l’estat i del capitalisme per donar lloc al naixement d’una societat sense classes.
Es va anar construint per part dels obrers una societat paral·lela a la capitalista, amb els seus ateneus, les seves escoles, les seves cooperatives, els seus centres excursionistes, la seva premsa… encara que fos a temps parcial al finalitzar la seva jornada laboral.
L’anarquisme popular va arrelar entre les classes populars. Les seves principals característiques van ser la solidaritat i la fe en el progrés. Van donar suport incondicional a qualsevol causa. Els desposseïts van trobar en aquestes idees un vehicle d’expressió a les seves necessitats.
La Barcelona d’entreguerres va ser un pol d’atracció de migrants, fet que va provocar l’explosió de la segona corona. L’any 1930, el 36% de la població de Catalunya vivien a Barcelona. Aquesta ciutat obrera densament poblada, no reunia les condicions higièniques mínimes.
La vida quotidiana es produïa en la proximitat i els carrers van ser l’extensió de la casa proletària. La solidaritat entre veïns va ser un element clau per què els espais de cohesió comunitari fossin tan potents.
Aquests barris obrers no es van convertir en guetos, la cultura aportava sentit col·lectiu d’identitat i de lluita.
La Confederació Nacional del Treball (CNT) que va néixer el 1910, estava fortament implantada en els barris barcelonins. Aquesta organització, que abordava els problemes de la vida quotidiana, es va convertir en un instrument al servei dels humils i a la vegada en una amenaça per a l’ordre públic. Va aconseguir atreure als obrers manuals nouvinguts. Va ser l’única organització que els va acceptar tal com eren. Va ser la força sindical majoritària a la capital catalana.
La tradició de protesta, la cultura d’acció directa i l’anhel d’aconseguir una societat sense classes va tenir el seu moment en la història el 19 de juliol de 1936. Un cop sufocada la rebel·lió militar, els exclosos de Barcelona es van convertir en els protagonistes d’aquesta història, va ser la “revolució dels pobres”.
L’element extern diferenciador d’aquesta revolució van ser les barricades. Aquestes s’aixecaren per tota la ciutat, va ser un element més de demostració de força dels barris. En la seva construcció van participar la major part de les classes populars barcelonines. En un primer moment, només es van desmuntar aquelles que dificultaren el pas. Les barricades aportaren control, defensa i autonomia als barris de la ciutat.
Barricada a la plaça de Sant Pere, 19 de juliol de 1936
Barricada a la plaça de Sant Pere, 19 de juliol de 1936
Durant aquest “curt estiu de l’anarquia” els sindicats van la principal autoritat i la CNT va ser l’organització més forta.
Es van produir molts canvis a la vida quotidiana, es van aplicar mesures per pal·liar la Barcelona insalubre. Per tal de reduir la taxa de mortalitat infantil de la ciutat, que era de les més altes d’Europa, es va proposar la socialització dels serveis de salut.
També va tenir lloc una veritable revolució urbana amb nous usos d’espais públics i urbans. Esglésies, convents, cases de l’alta burgesia i edificis de la patronal es van convertir en menjadors populars, biblioteques, hospitals o edificis sindicals.
El col·lectivisme es va estendre per la ciutat. L’ocupació i la posada en marxa de les fàbriques per part dels obrers va ser molt ràpida. Es col·lectivitzaren la construcció, la industria metal·lúrgica, els serveis públics, els escorxadors, els transports, els serveis de salut, els cinemes, els teatres, les perruqueries, els hotels, la distribució d’aliments…
A mode d’exemple, el 24 de juliol de 1936 el Comitè Obrer prenia el control del ferrocarril metropolità de Barcelona. Entre moltes altres mesures, es va implantar un sistema tarifari integrat entre el metro, el tramvia i els autobusos.
Durant els primers mesos es va eradicar la mendicitat i es van estendre per la ciutat menjadors populars. L’abundància de recursos no va durar molts mesos. La fam i la recerca d’aliments es va convertir en una constant a partir dels primers mesos de 1937.
A conseqüència de l’escassetat de productes, a mitjans de 1937, van aflorar a la ciutat venedors i venedores ambulants pels barris i es va estendre la barata de productes entre els seus habitants. Es canviaven tot tipus de productes i el tabac es va convertir en el principal valor de canvi.
Quan es van esgotar les existències, la situació es va tornar tràgica i el somni revolucionari va començar a esvair-se.
El 3 de maig de 1937, amb una ordre signada pel conseller d’Ordre Públic de la Generalitat, el comissari de policia Rodríguez Sales amb dos-cents policies van intentar assaltar l’empresa de Telecomunicacions Telefònica  col·lectivitzada per la CNT.
Entre el 3 i el 7 de maig es van tornar a aixecar més barricades a la ciutat de Barcelona en protesta per aquest intent d’ocupació per part del govern de l’emblemàtica Telefònica. En canvi, aquesta vegada, van ser les cúpules del sindicat anarcosindicalista que van cridar per tal que els obrers desmuntessin les barricades. Aquest va ser el primer moment de desconnexió entre aquests obrers i les cúpules sindicals. Aquell divendres 7 de maig, va ser per a molts un punt d’inflexió, la ciutat va començar a deixar d’estar de mans de les classes populars, el somni revolucionari començava a tocar la seva fi.
Barricada Rambles Barcelona estiu 1936
Barcelona va ser la primera gran ciutat europea que va patir bombardejos indiscriminats sobre la població civil amb l’objectiu de sembrar el terror entre la població civil per tal de minvar la seva autoestima i desmoralitzar-la.
Els barris obrers en els quals es concentraven els refugiats van sofrir especialment els bombardejos. A tall d’exemple, els bombardejos del 18 de març de 1938 van acabar amb un balanç de més de mil víctimes mortals i més de tres mil ferits.
Al gener de 1939, les tropes franquistes van ocupar Barcelona i amb elles va arribar la repressió, la presó, les execucions, la humiliació i l’exili.
Tot va acabar, menys el record d’aquella experiència única que va quedar en la memòria d’aquesta Barcelona popular, obrera i llibertària que no ha de caure en l’oblit.
Per citar l’article: Pimentel, J. (2015). La Barcelona revolucionària de 1936. Una història de les seves barricades. Catxipanda, 1(1)Recuperat (data de visualització), a http://wpu.ir/kxjhf
Article publicat a la revista online Catxipanda, diari no diari d'història (Tot Història Associació Cultural) http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2015/10/12/la-barcelona-revolucionaria-de-1936-una-historia-de-les-seves-barricades/

jueves, 8 de octubre de 2015

Memoria colectiva. Antonio y Diego

Recuerdo la fragilidad de ese cuerpo diminuto, un cuerpo modelado por los años y por los avatares de la vida. De joven fue boxeador y llegó a ser campeón de España de peso mosca. Fue un luchador, un soñador. Con su melena blanca al viento, su actitud jovial y una mirada viva, que solo he visto en esa generación de hombres y mujeres que dieron los mejores años de su vida para defender unos ideales de justicia social que hoy en día no son más que el recuerdo de lo que pudo ser y no fue. Así era Antonio, con esa sonrisa pícara, con esa actitud ante la vida y con esa consciencia de justicia que a pesar de los años, jamás abandonó.



Me viene a la memoria la imagen de Diego, siempre con un pitillo entre los dedos, estos ennegrecidos por el contacto constante de la nicotina humeante. Su voz ronca, su testarudez, sus ansias de saber, lo hacían atractivo. En su juventud, vivió la Barcelona revolucionaria de los adoquines y desde su vejez se dedicó a poner voz a los personajes anónimos que él conoció y a los que no permitió que quedaran en el olvido. Desde su habitación de la calle Verdi, entre libros y papeles, ahí estaba Diego. Humo y pasión, y esas gafas que más bien parecían una lupa, repasando siempre esos documentos que para él eran el recuerdo de su vida y la memoria de tantos otros que junto a él lucharon, y aunque perdieron, nunca fueron vencidos.



martes, 15 de septiembre de 2015

Cuarenta años de la publicación de "Contra el método: esquema de una teoría anarquista del conocimiento" de Paul Feyerabend.

Paul Feyerabend (Viena 1924 – Zúrich 1994) escribe en 1975 Contra el método, una de sus obras más controvertidas e influyentes.

En esta obra Feyerabend expone que la ciencia no posee ninguna característica que la haga necesariamente superior a otras formas de conocimiento.

La intención de Feyerabend es que todas las metodologías tienen sus límites, ninguna teoría concuerda nunca con todos los hechos conocidos de su dominio.



El alto prestigio de la ciencia es un dogma peligroso, adoptando un papel represor similar al que adoptó el cristianismo en el siglo XVII con instituciones como la inquisición (esto último es cosecha propia).

El corpus argumental de Paul Feyerabend consiste en demostrar que los presuntos cambios científicos (Galileo, Copérnico) considerados clásicos y aceptados por la comunidad científica no se ajustan a las teorías filosóficas defendidas por estos filósofos.

La concepción anarquista de la ciencia de Feyerabend consiste básicamente en la capacidad de elección del individuo, de este anarquista epistemológico (distinto al anarquista político), entre la ciencia y otras formas de conocimiento.

Feyerabend está en contra de la enorme influencia que ejerce la ciencia sobre el Estado y reclama una clara separación entre ciencia y Estado al igual que la que existe entre iglesia y Estado en los modernos estados europeos.

La conclusión sería que para Feyerabend no existe un auténtico método científico, lo que existe es la subjetividad del científico. La única regla que sobrevive es el principio todo vale.

Este principio, nos define la libertad, que para Feyerabend tiene un sentido negativo, al entenderla como ausencia de restricciones.

lunes, 13 de julio de 2015

OXI, El no de Grècia

Aquests dies estem pendents d'un acord entre la Unió Europea i el govern de Grècia per tal d’incrementar la hipoteca que té el poble grec pel deute financer generat per les seves elits i els finançadors europeus, majoritàriament.


OXI és un no a aquestes polítiques financeres que no tenen present el patiment de les persones.

OXI és un no a la Europa de les elits que decideixen en un despatx l'aplicació de mesures que només afectaran a persones que no tenen permès decidir.

OXI és un no als abusos comesos contra la dignitat de les persones. 


Des del passat 5 de juliol Grècia i Europa, no tornaran a ser la mateixa cosa. OXI! OXI! OXI!

lunes, 15 de junio de 2015

Gente precaria. La rebelión de los frigoríficos vacíos d’Enric Llopis

El periodista Enric Llopis és un prolífic articulista i entrevistador que ha publicat en diversos mitjans de comunicació alternatius com El Viejo Topo, Diagonal, Rebelion, L’Avanç, L’Accent o Radio Klara. Un dels camps on ell treballava més és el de les petites històries de gent anònima, històries de lluitadores i articles en clau social.

Gente precaria. La rebelión de los frigoríficos vacíos es  el seu segon llibre. És un recull d’entrevistes i reportatges a diverses persones amb l’objectiu de que la lectora s’aproximi a les experiències viscudes per les afectades de la crisi: gent comuna i activistes socials.

Aquest llibre és la historia, en forma de testimoni, d’experiència vital de nou persones: Manolo Cañada de campamentos Dignidad d’Extremadura; Rafael Mayoral, advocat i activista social; José Coy, activista social i membre de la PAH; Vivian Ntih, migrant nigeriana; Mada Bode, activista polític i precari; Joaquín Sánchez, sacerdot, activista de la PAH i del 15M; Guillermo García, jove migrant; Rosario Morcillo, precària i activista i Toni Carrión, aturat de llarga durada.




Les entrevistes i reportatges d’aquest llibre, amb l’estil propi de l’Enric Llopis i la seva professionalitat, ens permeten fer-nos una idea de com afronten aquestes persones el seu activisme, la lluita per la dignitat i no perdre l’esperança, fonamental per tirar endavant. És un magnífic exercici de responsabilitat, d’activisme i de situació dels efectes de la crisi entre la classe treballadora i de com s’actua per mantenir la dignitat i de com refer-se després d’haver tocat fons.
Són històries plenes de vida, de militància, de lluita i d’experiències vitals que ens ajuden a entendre qui són les principals afectades d’aquesta crisi.

Obra totalment recomanable, de lectura amena i que ens proporciona visions de gent precària que  lluiten contra les injustícies d’aquesta societat desigual.


Enric Llopis, Gente precària. La rebelión de los friogríficos vacíos. Alfaqueque Ediciones, Cieza, 2015, 158 pp.